Ferran Utzet

LAURA: Jo també escric.
CORO: Amb aquestes cames que té no cal que escrigui, vostè.
LAURA: Perdó?

EMILY: Oh, mama, mira’m tan sols un moment com si realment em veiessis.
Mama, han passat catorze anys. Soc morta. Ets àvia, mama. Em vaig casar amb
en George Gibbs, mama.

KRISTOF: Què és el que vols més del món?, pregunta la veu.
Vull calma. respon el Krištof.
Doncs vet aquí un objectiu. I dins d’en Kryštof apareix un punt petit de color blau.

CATALINA: Ara mos podríeu dir es nom i quan vàreu néixer.
TONI: Jo som n’Emilio de s’Americano, me coneixen com n’Emilio de s’Americano. Vaig néixer a Formentera l’any 1932.

WINNIE: Va xisclar i xisclar i xisclar i xisclar fins que tots van venir corrents, en camisa de dormir, el papa, la mama, la Tata i… la vella Annie, a veure què passava…

JOFRE: Soc un manairó, papa, perquè si obres el canut per fer-nos sortir has de tenir clar què vols que fem...

LOCUTOR: Avui ens despertem amb la notícia de que el món ha superat el punt de no retorn climàtic. Això vol dir que ja no hi ha volta enrere; tot esforç per estabilitzar les temperatures del planeta ja no té sentit.

CARME: Encara hi ha dones que miren enrere amb nostàlgia i recorden la colònia com una etapa feliç de la seva vida. No és el meu cas.

GENGÉ: Vaig proposar-me un objectiu desesperat: conèixer aquell estrany que vivia pels altres i per mi era un desconegut.

VLADIMIR: La crida que hem rebut, és a tota la humanitat que s'adreça. Però en aquest indret, en aquest moment, la humanitat som nosaltres, ens agradi o no. Aprofitem-ho, abans que sigui massa tard.

​

Una onada inmensa m'arreplega i m'estavella contra els esculls del meu dolor.

​

​

​

​

​